Un brindis per les nostres vides

Tu sorties del bar, amb la teva amiga,
fent campana de classe.
Jo t'esperava a la Diagonal,
davant la Facultat de Dret.
Quant n'érem de joves,
només vint primaveres,
amb més de dues-centes llunes plenes,
i la sang bullent de rebel·lia.
Les nostres veus sortien als carrers
per cridar "No, no, no a les guerres!".
Globalitzats o condemnats,
només esclaus de les veritats.
Vint-i-set anys no són res
si es porten bé, com tu, com saps...
Vint-i-set anys, què són a la fi?
Si el temps tortura, a qui abandonaràs?
Què se n'ha fet de les nostres vides?
De tanta lluita i tants somriures?
Un brindis per les nostres vides!
I quan vam descobrir que el món girava al revés
tot va agafar importància,
aquells viatges fins a Bilbao
després de tanta i tanta marihuana.
(Ja ho veus, aquí estic,
davant la vida, una amiga,
amb el temps canvia les coses...
buscant records dins la memòria.)
Tu vols república, jo vull, millor,
que s'alci el poble amb la revolució...
Vint-i-set anys, què són a la fi?
Si el temps tortura, a qui abandonaràs?
Què se n'ha fet de les nostres vides?
De tanta lluita i tants somriures?
Un brindis per les nostres vides!