L'Hivern (Que La Van Abduir)

Jo mai hagués dit que en una cabana
Es podia ser tan feliç
El sol al matí, l'olor de la fusta
Allà on la mandra no es pot compartir

Semblava que el temps no se'n recordava
Que ens havíem perdut allà al mig
El món es podria haver acabat així

Mai he vist res tan clar
Recordo la nit, és com si fos ara
Una finestra es va posar a vibrar
A fora un soroll que se'ns acostava
Què serà? Què serà? Què serà?

I dins la fosca, tot d'una
Prop del tronc d'un vell pi
Una columna de llum s'enfilava
Van callar tots els grills

Em venen a buscar, va dir
La llum la va envoltar
Un peu desengantxant-se en mig del bosc
Mai he vist res tant clar

Un cos que s'enlairava a contrallum
A poc a poc fins a tornar-se un punt
I quan es va acabar
Aquella nit, el cel era gran

El cel era gran, molt més gran, que cap altre
El cel era gran, molt més gran
El cel era gran, molt més gran, que cap altre
El cel era gran, molt més gran

No et pots imaginar com d'estrany
Ha estat aquest matí trobar-la
En un parc, ronxava un nen

Hagués reconegut aquell posat
A 10 mil anys de distància
I el seu gest de quan es posa bé els cabells

I m'hi he anat acostant
Reconstruint l'instant
El cel la va xuclar univers enllà
Mai he vist res tan clar

Tenia mil preguntes al cervell
Fotent-se hòsties per sortir primer
Quan ella s'ha girat
Només li he dit
L'hivern va ser llarg

L'hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre
L'hivern va ser llarg, molt més llarg
L'hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre
L'hivern va ser llarg, molt més llarg
L'hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre
L'hivern va ser llarg, molt més llarg
L'hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre
L'hivern va ser llarg, molt més llarg

Mai he vist res tant clar