Epistolari

Surava una mica de llum sobre el marbre del saló
No vaig saber on col·locar la gavardina d'un color fosc que duia
I en llevarme-la vaig notar la corrent
Del balcó travessant fins a la cuina
I no diré molt més, que no sé qui m'espera aquí
El carter deia "és per a vostè, no és signada
Només porta una adreça mal escrita
Però s'endevina perquè és un carrer important de la vila

I allà assegut en un sofà, uns altaveus van començar
A emetre un brogit d'acords fingits
Només sóc la consciència del teu pensament
Només vinc a recordar-te el que haguera pogut ser

Hi ha dies que em recorda que no vaig llançar-me
Perquè vaig sucumbir a la por
Uns altres "xato, amb aquest físic no vages amb gaire ambicions"
Si tinc dues opcions em diu a veure si és que jo
Només sóc aquí per a dir-te el que ja no

Haguera volgut contestar
Però la seua inconsistència material el feia estrany
I una mica de caràcter distragut però sempre atent
Que no hi ha més raó que és un punyal que t'atura la vida
I jo sé que açò només és una herència del meu passat cristià
Un dogma cultural, una rima desfeta que mai arribarà
Un estigma, una platja deserta on arriben per sempre
Unes formes de vida d'antiga saviesa
Un desordre que va a la deriva

Hi ha dies que em recorda que no vaig llançar-me
Perquè vaig sucumbir a la por
Uns altres "xato, amb aquest físic no vages amb gaire ambicions"
Si tinc dues opcions em diu a veure si és que jo
Només sóc aquí per a dir-te el que ja no

I he passat el matí caminant
Acomiadant-me de les coses que han fet mal
Buscant paraules agudes que acaben per "a"
Per a poder-les rimar amb la veritat
Finalment, sé que em sabràs perdonar
No he passat de dir absolutes obvietats
I és que sé què és el que busques, però no ho vols acceptar
Al final sempre és això la veritat