El pi de formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
Més poderós que el roure, més verd que el taronger
Conserva de ses fulles l'eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Com un gegant guerrer

No guaita per ses fulles la flor enamorada
No va la fontanella ses ombres a besar
Mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
I li donà per terra l'esquerpa serralada
Per font la immensa mar

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina
No canta per ses branques l'ocell que encaptivam
El crit sublim escolta de l'àquila marina
O del voltor que puja sent l'ala gegantina
Remoure son fullam

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta
Revincla per les roques sa poderosa rel
Té pluges i rosades i vents i llum ardenta
I, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
De les amors del cel

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge
Domina les muntanyes i aguaita l'infinit
Per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
El cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
Per glòria i per delit

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
I sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal
Llavors ell riu i canta més fort que les onades
I, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
Sa cabellera real

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura
Com a penyora santa duré jo el teu record
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
I alimentar-se i viure de cel i de llum pura
Oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
I arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada
I tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
Com l'au dels temporals
Com l'au dels temporals