L'Home Estatic

Sol de llauna, cel de glaç
Dins el calaix d'un armari
Draps de dona i un infant
Amb un regust enigmàtic

Ve de néixer, està sorprès
Té uns grans ulls Modigliani
Absents, tristos, verds i oberts
I una vida fins que els tanqui

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells

Quan ja té tres anys no surt
A empaitar les papallones
Quan un gos lladra no fuig
I els vestits paguen la broma

Quan la neu remou el cel
Ell la mira en lloc de córrer
I li'n queda el rostre ple
Com les estàtues de Roma

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells

Més grandet troba un ocell
A sobre d'ell, a dalt d'un arbre
Ell no es mou i un excrement
Li fa blanc a mitja cara
Troba la nina d'un ull
La voldria per companya
Però no la mira ni acull
I la nina se'n va a França

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells

Una noia li ofereix un clavell per la solapa
Ell se'l mira però no el pren
I el clavell se l'endú un altre
Un estiu quan ell ja és gran
L'amor ve amb tres candidates
Ell les mira afalagat
Però l'amor té pressa i marxa

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells

Un bonic dia d'abril
Tot són flors i ell les olora
Però surt l'amo d'un jardí
I li fa una cara nova
Descobreix que no està bé
I vol dir-ho a una senyora
La senyora no l'entén
Perquè és mestra d'una escola

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells

Han passat anys, s'ha fet gran
I assegut davant la porta
I esperant l'enterrament
D'aquell de la cara nova
Cel de vidre, lluna d'or
Dins d'un caixó sense potes
Jeu el cos d'un home mort
Ningú riu i ningú plora

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat
Les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat