L'espigó

Quan després d'haver dinat
Vam quedar-nos a la taula
I no vam fer migdiada
I el meu pare ens explicava
Que entre la casa i el poble
Abans només hi havia horts
I en lloc d'espigons i platges
Roques molt mal collocades
Roques molt mal collocades
I en arribar l'u de setembre
Amb les maletes carregades
Fent adeu amb la mà esquerra
Tots tornaven cap a casa
I ell es quedava tot sòl assegut davant la platja
Plorant pels amors d'estiu
Sense creure en retrobar-se
Sense creure en retrobar-se
Però és llavors quan pujava a obrir l'armari i
Allà elles l'esperaven
Amb les canyes de pescar i amb els cucs a la butxaca
Es trobava a l'espigó amb un avi i dos senyors
I és en aquest punt de la història
On canvia el protagonista
Era l'avi de Badalona
Qui fa la llegenda trista
Que ensenyava trucs i jocs
A aquell jove de setze anys
Fins que queia esgotat
Amb l'últim raig de la vesprada
Amb l'últim raig de la vesprada
Però és llavors quan tocava recollir i tancar la paradeta
I amb unes paraules sàvies que cada estiu li deia
Li deixava com si fos una ofrena passatgera
Però és llavors quan content i decidit
Sense canyes a l'esquena
Li confiava un tresor durant l'entretemps de guerra
Esperant poder tornar l'any següent per veure'l créixer
I així era cada any
Fins que un u de setembre
L'estona va anar passant
El sol queia amb l'espera
"Aquell vespre va ser trist"
Em diu amb els ulls humits
No li va poder agrair, no li va donar les gràcies
I així era cada any
Fins que un u de setembre
L'estona va anar passant
El sol queia amb l'espera
"Aquell vespre va ser trist"
Em diu amb els ulls humits
No li va poder agrair, no li va donar les gràcies
I així era cada any
Fins que un u de setembre
L'estona va anar passant
El sol queia amb l'espera
"Aquell vespre va ser trist"
Em diu amb els ulls humits
No li va poder agrair, no li va donar les gràcies
Però en té un bonic record
D'aquells anys a prop del port
On va aprendre a pescar
I a viure amb poques paraules
De les roques i dels horts
De la casa lluny de tot
Dels vespres a l'espigó