Les paraules que triem no dir

He trobat, del 2010, un "M'he enamorat de tu"
Que mai no va passar de mitja tràquea.
I, de l'any següent, aquell "Es pot saber què has fet?"
Quan em vas dir "Ara et toca a tu deixar-la".

De l'any 2012, crec que els dos coincidirem:
El gran silenci a la pregunta del teu pare,
Quan a mig sopar-presentació servint-me el vi,
Em clava els ulls i em diu "així, de què treballes?"
I jo penso "Soc artista", però soc fatalista,
Tinc por que rigui,
S'aixequi,
Se'n vagi.
Faig pur equilibrisme.
Dic emprenedor amb un toc idealista.
"Que interessant".

He descobert un lloc,
En un racó del pit,
L'abocador del cor,
On cauen les paraules que triem no dir,
Que moren just abans de pronunciar-les.

Del 2014, he triat un blanc de blancs:
Arribo a casa i, queda clar: no m'esperaves.
Ni tu ni aquell paio que no duu la part de dalt,
Que cantusseja a dins la cuina sense haver-se'n adonat.
Soc tan idiota,
Que la paraulota
Que escopiria,
L'aturo,
L'empasso
I encara em foto a riure,
Dono mitja volta,
Surto cap a fora
I aquí no ha passat res.

He descobert un lloc,
En un racó del pit, l'abocador del cor,
On cauen les paraules que triem no dir,
Que moren just abans de pronunciar-les.

Però el meu top és l'any dinou:
Cau la nit, li explico Els Tres Porquets per enèsima vegada.
I sense preludi ni senyal, em deixa anar
Amb innocència desarmant:
Per què no viu aquí la mare?
I jo penso
Que si ara un gran cometa destruís la Terra,
M'estalviaria tot aquest problema.
Veu que no me'n surto i abraçant-me diu:
No cal que diguis res.

He descobert un lloc,
En un racó del pit,
L'abocador del cor,
On cauen les paraules que triem no dir,
Que moren just abans de pronunciar-les.